Jo encara visc a casa els pares. La meva economia no em permet marxar a un pis de lloguer. Tampoc conec algu que vulgui anar a compartir pis.
Durant la infància he sigut un nen sobreprotegit, fet que ha comportat que durant l'adolescència hagi tingut que barallar-me bastant per a aconseguir coses tan simples com anar-me'n de festa a Arenys de Mar.
Ara la situació ha canviat, per a mi. Jo ara els vec com companys de pis i ells com a el nen de 15 anys. Això genera eterns conflictes, ja que mentres normalment jo a casa tinc més ganes de fer coses per a mi (assaigs de percu, llegir, etc.) ells no paren d'insistir en fer coses junts. Ja li vaig dir un cop, no podeu esperar que el que vosaltres feu coses impliqui que jo hi tingui que participar.
L'altre dia em van dir que anar a viure en un pis compartit és un pas intermedi a la vida que hom ha de fer.
Potser qui ho va dir tenia raó, perquè cada vegada em sento més fastiguejat a casa. El que et fagin sentir culpable per no volguer fer un viatge amb ells, no és una bona sensació.
Sembla que malgrat que jo he evolucionat, ells no. Ells no entenen que els meus interessos s'han distanciat enormement. I l'únic que fan atacant-me es fer l'abisme més gran.
Ara ja he començat a buscar pis. El següent pas és marxar.
És trist, però espero conservar algun pontet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada